L’Estel, publicació que arreplega 25 números de mitjana anual durant quaranta anys seguits, redactada íntegrament en català, a Mallorca, s’esdevé una de les poques publicacions que poden oferir dades com aquesta. Gràcies a la «dèria brusquera d’un bon amic sonat», el santjoaner Mateu Joan Florit «Marió, convertida en realitat impresa, distribuïda i llegida a qualsevol racó dels Països Catalans.
Així m’agrada definir l’Estel, publicació tan singularment significativa, nascuda i mantenguda per aquest bon amic santjoaner, amb qui tenc el gust de col·laborar personalment i directa en ocasions diverses.
M’alegra ben molt que em convidin a participar, amb un escrit meu, en aquest exemplar especial núm. 900, dedicat al quarantè aniversari de la publicació. Em donen l’oportunitat de recordar alguns treballs que hem fet plegats en la mateixa direcció: cap a l'establiment de la República Catalana integrada per tots els territoris que conformen la nació catalana sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer.
Si més no, m’entren ganes de reiterar-hi una vegada més, el meu agraïment públic, a títol col·lectiu i individual, per tants d’esforços dedicats, hores i dies i setmanes i mesos i anys aplicant-s’hi amb tanta cura i tota l’ànima. No puc deixar de dir que, amb gran tenacitat de part seva, i més tost minsa capacitat per part d’altra gent a fer-hi el costat i el suport que es mereix una iniciativa literària tan singular com aquesta.
Amb Mateu Joan, ens coneixem i tractam des que som infants i vivim al mateix carrer General Riera al barri palmesà del Camp Rodó durant algun temps. Ell a «Can Florit» pujant a la dreta, nosaltres al «Preventori» pujant a l’esquerra. Totes dues famílies establertes ben a prop del camp de futbol de «s’Antoniana» a la dècada dels anys 50 del segle passat.
No tornam a retrobar-nos, fins passades unes quantes dècades. No precisament per ser veïns de barri, tot i que treballam a les totes perquè els barris de Palma esdevenguin més dignes i habitables, des de la Federació d’Associacions de Veïns de Palma: ell, a ses Cadenes, jo al Camp Rodó.
Aquest lligam d’amistat no solament té a veure amb la meva persona. També amb la meva esposa difunta, la manacorina Isabel Rosselló Girart, qui de jove, treballa amb la infància de la vila de Sant Joan; i, de major, fa feina a l’àmbit de l’hostaleria com a cambrera de pisos a la platja de Palma. En Mateu Joan, abans de dedicar-se a l'edició i publicació del seu quinzenari, també treballa a l'àmbit de l'hoteleria. Tots dos s’hi coneixen i tracten de prop, participant activament en les lluites laborals per unes millors condicions de vida del personal que hi labora.
Per això, quan en Mateu se’n torna a viure a la seva vila natal, sovint ens hi feim presents na Bel i jo, a can Mateu, a fer-li companyia, a cercar-hi exemplars de l'Estel o a portar-hi alguna
col·laboració nostra.
L’Estel, des que neix l’any 1981 fins que, un cop mort en Mateu, és editada per @OnaMediterrania, es dedica fermament a la defensa dels interessos de la ciutadania de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans. Concretament, a la defensa de la llengua catalana, la identitat nacional catalana i les llibertats democràtiques catalanes. La seva dèria és la independència d’Espanya, com acostuma a dir sempre Mateu Joan.
Hi col·labor i li faig suport des que s’inicia amb s’Arenal de Mallorca, al seu domicili de ses
Cadenes. Continuo, quan passa a denominar-se L’Estel de Mallorca (any 1993) i més endavant quan simplement es denomina L’Estel (1998).
Record que en complir-se 15 anys de la publicació de l’Estel, ho celebram a Can Tronca, de Sant Joan. Aleshores m’estic exercint com a regidor de l'Ajuntament de Palma. Amb Marià Socies, conseller d'Agricultura del Govern Balear, i Mateu Joan, editor de L'Estel, el fotògraf Xim Gual de Torrella en deixa constància, amb una imatge de tots tres reproduïda a la revista. És l’any XV, el número 333, amb data 15 de febrer de 1996... Quan l’exemplar val 200 pessetes...
Com a bon patriota català, segur que s’alegra de veure que, amb el pas del temps,
l’independentisme català va en augment, creixent a les totes. Guardant molt bon record d’aquella imatge que ofereix l’any 1992 l’hemicicle parlamentari català amb tres, i només tres, diputats independentistes – Carod, Colom i Pueyo – comparant-ne el nombre, més que la qualitat, amb els setanta-quatre actuals, no pot deixar de sentir-s’hi reconfortat.
Per la independència dels Països Catalans, cada quinze dies, s’encarrega personalment de fer-ne l’edició, la impressió, la distribució i la venda de cadascun des exemplars. Primer des del barri de Ses Cadenes, a s’Arenal, i posteriorment des de la seva casa, situada al carrer Bellavista de la vila mallorquina de Sant Joan.
Que li arribin a tallar una cama, lluny d’emporuguir-lo, ho converteix en oportunitat única
d’engrescar-lo més encara en la tasca assenyalada. Se les enginya de mil i una maneres per dur-la a terme, en cadira de rodes, per allà on sia.
De l’entrevista breu que mantenc a ca l'editor a la vila mallorquina de Sant Joan, dia 11 de juny de 2010, n’extrec algunes dades sobre l’opinió que ell mateix manifesta respecte de la seva publicació: Està convençut que l’Estel es llegeix. En fa 4.500 exemplars. En ven 2.000. La resta, ell mateix els reparteix a l’hospital de Manacor, al restaurant «Es Cruce», a tots els metges de les comarques del Pla i del Raiguer de Mallorca. L’Estel es llegeix i creu que això és bo. Perquè, si continuen llegint-ne el contengut durant molts d’anys, «potser que es facin independentistes»...
Una de les seves enquestes preferides i més escampades pertot arreu, consta d'una sola pregunta, molt senzilla i fàcil: «Viuríem millor independents d'Espanya?». N'obté respostes per a tots els gusts. Diu que la majoria de la gent li contesta «I jo som espanyol!» D’altres s’estimen més no contestar. Ben pocs són els que, a més de respondre-hi positivament, s’apunten a fer-se’n subscriptors. Però sempre en troba qualcun. «Què voleu que vos digui? La cosa està malament», afirma a Sant Joan l’11 de juny de 2010.
Tot i amb això, comparteix amb el grup musical Al Mayurqa allò que, entre d’altres, afirma i
manifesta quan canta «El meu país»: «Reclamar la independència no és demanar cap desbarat!». L'any 2010, un dels anys en què col·labor més intensament amb aquest bon amic i company de lluites patriòtiques catalanes, amb els pocs coneixements i mitjans tecnològics minsos de què disposam, ens atrevim a muntar una web, amb la col·laboració d'en Pep Serra. Serveix per difondre'n els números publicats aquell any. Aleshores m’atrevesc a muntar-li una pàgina, molt mal muntada per cert, però que a ell, li agrada moltíssim. I s’hi mostra molt agraït.
Sempre em causa una gran alegria quan veig que l'Estel reprodueix escrits meus. Cosa que fa molt sovint. És el cas del número 807, del 15 de novembre de 2015: referit al santjoaner mossèn Pep Estelrich i Costa.
Tots dos vivim amb molt d’interès la digitalització de l’Estel per part de la UIB, com una revista integrant de la Premsa Forana de Mallorca. Aconseguir que els números de l'Estel siguin digitalitzats per la UIB, permet d'accedir-hi amb gran facilitat a qui en tengui ganes.
L’Estel marca tot una època, des de principis dels anys 80 fins que mor l’editor santjoaner el mes d’agost de l’any 2018. Mesos després, sortosament, amb el número 856, gràcies a Tomeu Martí torna a ser editada, aquesta vegada per Ona Mediterrània. I suara mateix podem celebrar l’edició del número 900. Quasi res! Gràcies, Mateu, partidari dels «eurons» més que dels euros!
Vet ací el meu senzill homenatge, tot recordant alguns treballs que hem fet plegats en la mateixa direcció, en Mateu i jo: cap a l'establiment de la República Catalana integrada per tots els territoris que conformen la nació catalana sencera, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a l'Alguer.
Sempre l’he tengut per un santjoaner lluitador infatigable, bon amic i company de lluites patriòtiques catalanes, en lluita tan perllongada com la que porta durant dècades seguides a favor dels Països Catalans. Ja no tenim aquest gran lluitador entre nosaltres. Ens queda, això sí, la sevalluita estimulant i la seva praxi engrescadora. Visca la República Catalana!